El Misteri dels Diumenges…

Menys mal que sols estem dos aqui, i que amb dos no lis puc comensar a agarrar mania encara…pero a la de tres li l’agarre.
M’explique.
Si fa dos diumenges Paco ii jo ens quedarem sense claus del cottage i tinguerem que armar la Marimorena per a poder tornar a entrar, aquest ens hem tornat a donar un sustet….be, el sustet me’l vaig endur jo.
I ja se que aquest tipus de coses no son igual contades que viscudes, pero uf!...
Aquest diumenge tambe haviem quedat amb els espanyols per prendre algo alla les 9. I com haviem sopat prompte (com sempre, clar) i tal, doncs estavem a l’habitacio d’una de les espanyoles que esta just sobre la nostra. Li haviem dut un diccionari que tenim nosaltres per a que vejera unes cosetes. I quan ens dispossem a sortir del cottage, jo propose passer per la nostra habitacio per a deixar el llibre…
Al nostre cottage, abans de la porta hi ha una especie de muret que fa com de porxet, i a mes, el carrer esta molt mal il.luminat, i per aixo hi ha vegades que sols veus negre absolut.
Doncs be, entre per obrir la porta, i just al costat de la porta, darrere del mur, veig una llum roja, com de cigarreta…i intuisc que al meu costat hi ha una persona…AAAAAAAh! (o com diria algu que jo conec Ahhhhhhhhhh!).
Vaig eixir correns i xillant, asustant, clar esta, a Paco i a les espanyoles que encara baixaven per les escales, i sense poder explicar amb claredat el que havia vist…
I al ratet surt una xica, disculpant-se i comentant que tenien fred i que s’havien clavat alli per estar mes “warm”, mes abrigaets, vaja….
I encara un rato mes tard, surt d’alli un xicon, tot tranquil ell…i jo encara amb el cor que se me’n eixia per la boca. Quasi em maten!!!!!
Aixi que aquesta setmana sols pense en el proper diumenge, perque segons pareix aquest dia es sinonim d’anecdota per al nostre viatge…

Perque en Escocia no es pot predir l’oratge

Un article breu que preten explicar que passa aci. I es que TOT ocorreix a un mateix dia. Igual plou que fa sol, vent, nuvols, cel ras…tot pot passer en 24 hores…Aixi que per a tot aquell que vullga visitar aquest bonic pais, que duga la maleta cargada amb tooooot el que tinga.

I finalment arriba el constipat…

Doncs si. Segons pareix tocava i no s’ha fet d’esperar.
I es que si ara a Valencia es comensa a notar la tardor, aci Paco i jo arrivarem de colp a temperatures que a la nostra ciutat son mes propies de l’hivern.
I ho hem fet per la porta gran, sobre tot jo, que he aprofitat els meus dos dies lliures d’aquesta setamana per estar mig clavada al llit, amb el nas com un pimento i un poc de dolor de cap per la congestion.
Al menys m’ha servit per a descansar, perque aixo si, dormir he dormit molt.
A Gran Bretanya es increible la venda de medicaments, perque es fa als mateixos supermercats, i inclos hi ha marques blanques…Aixi que amb uns sorbets d’aquestos de llima, calentets, m’he anat apanyant fins avui, que torne al treball mes recuperada…
Al menys el cap de setmana ho passare be, i encara que aci els caps de setmana tambe es curra (sobre tot pensant que estem a un hotel), el diumenge tenim tant Paco com jo festa, i aprofitarem per a planificar certes cosetes que volem deixar clares.
El cas es que he passat amb exit el meu primer constipat escoces…aixi que ara ja queda menys per adaptar-se a aquestes terres altes.

La Historia del Diumenge per la Nit

Dimenge 19 d’Octubre de 2008. 21.15 de la nit, hora escocesa…
Unes companies de treball ens proposen anar a prendre una cervessa despres de sopar, i nosaltres accedim. Eixim, tanquem la porta i, tipica pregunta que es deuria de fer abans, “Tu dus les claus, no?”…”Jo no, no les duies tu?”…”No, jo tampoc”…
Que es fa en aquesta situacio si, a mes de ser un marro, estas a un pais en el que quasi no entens res i quasi no pots fer-te entendre…El que es fa es passer-ho realment mal.
Anem a recepcio de l’hotel, ja que com el cottage es seu, imaginem que hi haura una copia de la clau…Doncs aixo, imaginem, perque haver-la no l’havia.
Intetem obrir amb un plastic, amb una targeta, pegant alguna que altra patada a la porta….Res…
I finalment, truquen al de manteniment de l’hotel, Kashic, que el pobre estava a una festa i li fan vindre’s per obrir-nos la porta.
Kashic ho intenta per la finiestra, pero nosaltres, evidentment precabuts, l’haviem tancat be, be, be abans de sortir (aci les finestres tenen un pestell bastant segur).
Ho intenta llevant un aplic per a les cartes que hi ha a la porta, pero te uns claus de costat a costat que fan que s’haja de trencar la porta per poder traure-ho…i abans que res, el senyor, sabent que despres era ell el que havia d’arreglar-ho, no volia tancar la porta, una cosa, evidentment, prou comprensible.
Ho intenta amb un ferro, manipulant el pany…pero tampoc. I mentre va a buscar algunes cosetes, Paco, per a rematar la feina, trenca el seu martell……….uf!
Finalment, amb unes llums i un taladre desmonta el pany, amb una facilitate pasmosa, i ens ho canvia…
Deixar-se les claus de casa dins, 5 minuts.
Que no hi haja una copia en tot l’hotel, 15 minuts.
Tenir una casa de les mes segures de Peebles, 1h 30 minuts.
Poder finalment entrar a ta “casa”, no te preu.
Evidentment, ahir, el primer que ferem va ser anar a recepcio amb la nova clau i demanar-lis amb insistencia que es feren una copia.

Planxa

Be…un dia mes.
Aci el temps a vegades passa molt rapid (sobre tot el temps lliure) i altres mooool lent (sobre tot el temps de treball).
I a mes, entre un temps i alter, hi ha que traure ratets per netejar la roba i el cottage…
En Tontine fa dos mesos que s’ha estropeat la llavadora…i no l’arreglen, aixi que els treballadors que vivim alli ens hem de netejar la roba a ma, a la banyera…Menut luxe, eh?...Be, i la question es que, a mes d’aixo, evidentment, tampoc hi ha planxa.
Es incredible el que pots tirar a faltar aquesta aparatet quan no ho tens…
I l’altre dia, Paco i jo anarem a comprar al Sainsbury’s (supermercat molf famos per aci) i que ens trobem…Una planxa per 4 lliures!...Aixi que decidirem probar.
I la proba s’ha realitzat avui…i no ha anat gens malament. Al principi un poquet d’olor a xamusquina…un poc de susto, pareix que no es res, i escolta…que la planxa, planxa, i no ho fa tan malament, i la roba no es quema…
Aixi que a pesar de no poder llavar la roba decentment, anirem amb les camisetes I els pantalons ben llisos…Qui en ho anava a dir!(a nosaltres i a les nostre mares).

Abans de res, explicar que probablement a partir d’ara les faltes d’ortografia estiguen a l’ordre del dia, perque els teclats britanics varien lleugerament sobre els espanyols, pero no vejes com es nota a l’hora d’escriure correctament.
Finalment arrivare, i no va costar tant. Les hores de cotxe i vaixell passaren realment rapides, entre rises, xarrades, dormides, llibres…
Despres coneixer el Tontine, els dos primers dies tinguerem lliure. Va ser un poc extrany, perque ningu ens deia massa, i en canvi per alli estavem, donant voltes, entrant en la cuina per agafar el dinar i intentant no molestar als clients. A mes, eixes dues nits dormant a l’hotel, i no a la casa dels treballadors, van ser una mica rares, perque no podiem desfer les maletes i al final es feia inclos incommode.
Quan ens traslladaren al “cottage” (que efectivament son les habitaciones del treballadors) ens ho esperavem pijor, i despres de menejar alguns mobles , s’ha quedat inclos acollidor.
Anem fent-se al treball (per ara els dos de kitchen porter - mirar kitchen assistants -) i tambe a la gent. Per ara acoplem mes amb els espanyols, evidentment perque els entenem mes…pero be, intentem parlar en angles entren nosaltres, a no ser que estigam molt cansats i no vullgam ja ni pensar…
A aquest article em quedare amb aquesta introduccio general, per poder entrer me savant en aspects mes concrets de la vida per aci.
Aixi que per ara simplement, tot va be.

Maleta

Avui he començat a fer-la de veritat, deixar de pensar i començar a remoure els armaris, a buscar els jerséis, els pantalons, les camisetes...per alguna cosa s'ha de començar, per suposat, però encara falten coses...les sabates, la roba interior, la borsa d'asear-se, i ho apunte ací no per la importància que puga tenir, ni el interés, sinó perquè tindré que recordar-me...

Realment avui ha arribat el moment de tornar a asumir que ja està, que la maleta comença a plenar-se, que els bitllets ja estàn comprats, els hotels reservats, les lliures encarregades...no sé si falta alguna cosa o simplement partir...